En diem ELS MUNTS d'aquest turó allargat que va des de la platja de la Torre fins a la d'Altafulla, incloent la platgeta del Canyadell. Per la banda de mar fa un tallat que cau en vertical en alguns sectors de molta alçada, i en altres baixa fins al nivell de l'aigua, oferint racons més o menys abruptes i pintorescos.

Per la banda de terra, baixa suaument fins la plana on hi ha la vila i nucli primitiu de la Torre. A la banda de terra de la vila, el terreny torna a enfilar-se progressivament i en pendent suau. Per aquesta vall que s'hi forma hi passava amb tota seguretat l'antiga calçada romana.

Els pobles de la costa, generalment es van situar a prou distància del mar per protegir-se dels pirates berberiscos, al mateix temps que bastits en turons a alçada suficient per ser defensats millor. És de creure que la Torre es va iniciar en un terreny que no afavoreix ni per la distància del mar ni per la seva alçada aquesta acció defensiva, però que quedava amagada a la vista des del mar per la tossa dels Munts. Des d'aquest punt de vista podem dir que els Munts han fet de protector de la vila.

Els camps dels Munts van ser conreats des de la repoblació al començament del segon mil·leni, si no abans, però la seva situació de talaia sobre el mar havia de ser coneguda i aprofitada d'alguna manera, no ja pels romans de les vil·les de la veïna Altafulla, sinó per probables pobladors anteriors. Hi ha vestigis de treballs molt antics rebaixant parts del rocallís a la part que ara queda sobre el port, i es veuen aquestes parts treballades, interrompudes a la vora del penya-segat, indicant que la part rebaixada havia de seguir enllà però que el despreniment de la roca ho va tallar. Quants segles fa de la caiguda d'aquell rocam? Qui va rebaixar la roca i per què?

Per aquest sector i altres punts del roquer s'hi troba molta quantitat de pedres i pedruscall de color negre per efecte del foc. Això prova que en algun temps s'hi havien fet grans fogueres. Per fer senyals a navegants, potser? O algun ritual dels pobles primitius? Hi ha diverses i grans pedreres. Què es va construir amb tantíssima pedra?

Encara podríem plantejar qui sap quants enigmes relacionats amb la història o prehistòria dels Munts, que potser ara es faria pesat.

Hem parlat en alguna altra ocasió del contraban que en temps no massa reculats s'havia pogut fer per les petites cales del roquer. També dels amagatalls i petites coves que segons es diu, havien servit per amagar els fardells del contraban si s'interrompia l'acció. Havent vist aquests amagatalls tan ben dissimulats sota marges, d'entrada angosta, tapats amb esbarzers i de molt poca cabuda, hem dubtat de l'explicació oïda. A l'altra banda de la vila, cap al Molí de Vent, per exemple, sí que hi havia coves més grans que podien haver servit com a petits magatzems de contraban, però els forats dels Munts ¿no podien haver estat excavats pels pagesos com amagatall en cas d'alarma per l'arribada de pirates i que els trobés massa lluny de la vila per anar-s'hi a refugiar?.

El fortí que en resta, ara dins de la finca Mercadé, és una prova del que podia ser de preocupant l'arribada de pirates i de les mesures que se'n prenien.

A part dels trossos de terreny de pedra pelada, tota la resta era conreada sense deixar cap racó desaprofitat. Oliveres, ametllers, algun garrofer i sobretot vinya. Hi havia comptades figueres que els vailets coneixíem bé. Terra sovint àrida i dura de treballar. Exposada al terrible xaloc, la part oberta al mar, portador de ruixim salat que crema les plantes i que retallava les oliveres a la mida rasant la paret, com clatell acabat de sortir del barber.

Es comprèn que com més proper al mar era pitjor de conrear. Al cim dels Munts i cap a la baixada a la Torre la qualitat anava millorant. L'hereu, rebia en herència les parts més allunyades i amagades del mar millors per al conreu. La resta de germans s'havien de conformar amb la part més pedregosa, amorrada al mar i molt més extensa. Quan van vendre a tant el pam va tocar la grossa als gairebé desheretats.

Del meu record, i si no oblido res, als Munts de la Torre, és a dir, des del Canyadell a la platja de la Torre no hi havia altra construcció com a habitatge que la casa de cal Roman “Borrasquillo”, més tard anomenada per la generació següent de la meva, quan ja estava en ruïnes, “la casa de la bruixa”. També hi havia una espècie de torre aproximadament on ara és la cruïlla del carrer dels Xiprers amb el carrer del Codolar, La caseta del “Tano”. En aquesta torre s'hi va instal·lar el servei de vigia antibombardeig durant la guerra. Els avions bombarders sortien de Mallorca i feien rumb als Munts. En ser-hi giraven en direcció de Tarragona i hi deixaven la desgràcia. Ho vam veure moltes vegades. Tres Junkers.

A la part baixa dels Munts tocant a Martineta, s'hi van fer els primers xalets abans de al guerra, però a la resta no hi havia cap més habitatge. Tocant el Codolar, on ara hi ha un xalet anomenat “El Duaner” hi havia les ruïnes d'una casa que en dèiem precisament cal duaner perquè se l'havia fet fer un delegat de duanes. També en dèiem la caseta del Gutièrres.

Tocant aproximadament on ara hi ha la plaça del “Peig” hi havia una caseta amb una pintura a la façana d'un pagès amb barretina bevent amb porró, i la llegenda “Visca la Gresca”. La família Huguet n'era propietària i servia de lloc per les seves festes, i per la part de la població que s'hi sentia atreta sobretot el dilluns de Pasqua, diada que comptava amb orquestra i ball en una part arranjada a propòsit del terreny, com es pot veure en una fotografia de l'època.

Casetes per desar algunes cadires, taula i atuells per fer un arròs, n'hi havia d'altres que no puc recordar totes. A la part alta del que ara és el carrer dels pins n'hi havia una que era d'un dels meus besavis. He sentit parlar a la família de les seves gresques ingènues pròpies d'aquells temps.

I sobretot el roquer, que en aquell temps no estava tancat amb parets que no s'hi pogués passar pel damunt, on havíem anat a passejar de la mà del pare, més tard de vailets empaitant alguna figuera, després amb les canyes de pescar...¿I qui no hi ha anat festejant, qui no ha tastat un petó amb gust de fonoll?

Tot això ha estat ELS MUNTS. No és molt però tampoc és poca cosa. A tots aquests nous habitants d'aquesta part de la Torre que és en certa manera la més privilegiada, els he de dir que no sé si se n'ha tret prou profit. A les vostres mans està, dels que en sou propietaris i residents habituals o de temporada, que arribi a ser l'orgull de tots els torrencs. Un barri residencial modèlic. I que es mantingui la població arbòria com més millor.

Josep Gual Gallofré.

Dilluns de Pasqua del 2004